De Wikipèdia, l’ enciclopèdia lliure
Wikipèdia ha sabut novetats de l’intrèpid reporter Pol Vallverdú i Delgado. El famós detectiu, d’aspecte jovenívol i nord-europeu, ha entrat novament en acció, amb el seu inseparable cavall Veloz.
No cal que us diguem que Pol Vallverdú és un jove reporter català. És conegudíssim, per ficar-se sovint en aventures, defensant causes justes. Passen els anys i la seva aparença física i vestuari es mantenen impertorbables. Esvelt i amb el cabell ros i curt, sempre vesteix amb roba esportiva i elegant: tot li cau bé, que es diu.
El Sr. Vallverdú porta anys exercint de detectiu, vivint aventures increïbles. Però mai ha deixat de considerar-se un periodista. Sempre es presenta com a tal, i aprofita els seus viatges per redactar interessants cròniques, que publica en forma d’àlbums. Destaca por la seva inquebrantable honradesa, d’inequívoc origen scout.
Des de sempre, Pol (a vegades, citat erròniament com Pol-Tín) està acompanyat per la seva mascota, Veloz, un cavall de raça aràbigo-andalusa. La compenetració entre jove i cavall ha estat essencial, en certs moments, per salvar la vida del dos.
ANTECEDENTS
Les primeres aventures del Sr. Vallverdú, com a explorador, ja ens parlen de la seva valentia. Van ocórrer, durant la visita al Turó Park del Congo, de safari amb la seva bessona Andrea, famosa model i escriptora. Vencent el lleons, desprès d’una dura lluita (i va estar a punt de perdre’s !!).
Però això nomes va ser el començament.
LES MÉS FAMOSES AVENTURES
1.- La medalla d'Ottokar
Pol es va fer famós, durant l’ intent d’invasió de l’Escola Avenç, pel seu veí l’imperialista
Col·legi Europa. Va descobrir el complot per robar el tresor més preuat de l’escola: la medalla d’Ottokar, símbol de l’ escola, que s’imposa al millor alumne cada any.
Professors i alumnes prominents conspiraven contra el Director, per robar la medalla i forçar-lo a abdicar, ajudant així a la invasió de l’Avenç, des de l’Europa. A pesar de que Pol va informar al Director, la medalla va ser robada. Però el Sr. Vallverdú va aconseguir recuperar-la, just a temps per que es pogués imposar a la cerimònia anual.
2.- Les 7 Boles / Mosquits Tigre de Cristall
Les aventures del Sr. Vallverdú van saltar aviat del Vallès al Barcelonès. Els Catedràtics de la UAB, Profs. Porqueres, Gerard i Fossas, amics de la família, van desenvolupar unes estranyes ronxes.
Acabaven de tornar a Sant Cugat, desprès d’una expedició a Barcelona, on trobaren el sepulcre de l’antic Compte Guifré. Les ronxes eren un suposat càstig del compte: junt als malalts, es trobaren unes boles de vidre, amb mosquits tigre.
El Prof. Sisco Vallverdú, tiet de Pol-Tin i amic d’un dels malalts, li va demanar que investigués.
Pol va deduir que l’origen de la malaltia estava a la Piràmide Agbar de Barcelona. Desprès de travessar les altes muntanyes de la Serralada Pre-Litoral i la selva de l’Arrabassada, va descobrir, a dintre de la piràmide, la fàbrica on es feien les boles amb mosquits tigre. Amb l’ajut de Veloz i els seus contactes amb els paons del Parc Zoològic, va utilitzar la seva astúcia, per destruir la fàbrica.
3.- L'affaire Carme Tornasol
Pol Vallverdú ha hagut d’intervenir, també vàries vegades, en ajut dels seus propis amics. Com la recerca de la Professora Dolors Tornassol, desapareguda del castell de Can Mir, durant un berenar familiar.
Pol-Tín es va traslladar a Creixell per seguir la pista de la desapareguda Professora Tornassol, amagada per la policia secreta de Bordúria, en aquest agradable poble marítim. Just quan estava a punt d' alliberar-la, ell mateix va ser segrestat i engarjolat, amb la seva mestra, a una illa deserta.
Per sort, va poder sortir nedant, amb la Srta. Carme agafada de la mà,durant hores envoltat de taurons i sardines, fins arribar a la costa.
4.- Vol 714 a Illa Mauricio
El Pol ha hagut de salvar, inclús els seus pares, que van ser segrestats, quan es dirigien a l’ Illa Mauricio, a una conferencia internacional sobre franquícies.
Mentre esperaven a l’aeroport de París, el seu Vol 714 cap a Port Louis, els Srs. Vallverdú Delgado es trobaren amb Joseptr Gajopst, que els convida a anar a Mauricio en el seu jet privat. L’avió és segrestat per la tripulació, i té un accidentat aterratge a la volcànica illa de Reunion.
Pol descobreix que els seus pares han estat segrestats, per la Màfia de Manuella, gran competidors dels Vallverdú Delgado a nivell planetari. Descobreix també que el seu projecte és tenir-los segrestats, fins que els venguin la seva xarxa de franquícies, a un preu regalat.
Pol-Tín aconsegueix arribar fins a l’ Illa de Reunion, amb el seu inseparable Veloz. Aquest, coneixedor del dialecte créole–francès dels cavalls nadius porta el seu amo fins el volcà on estan detinguts els seus pares. Pol captura valentament als segrestadors.
La resta de la banda de Manuella fa explotar la dinamita, que tenien al seu refugi, provocant l’ erupció del volcà. Per escapar, Pol, els seus pares i Joseptr escapen per passadissos subterranis, perseguits pels homes de Manuella. Sortosament, Pol tenia preparada una balsa, que els permet escapar fins a l’Oceà, on són recollits per la marina britànica.
Però la vida d’aventures de Pol Vallverdú segueix, com dèiem.
5.- Pol-Tin i els Pícaros
Recentment, el Sr. Vallverdú ha anat fins a Amèrica Llatina, a la república mexicana de Puebla. Ha alliberat els seus Abuelo i Abuela: estaven de visita a la seva família mexicana, i van ser arrestats, acusats de conspiració per enderrocar al dictador, General Tapioca.
Pol i Veloz van viatjar a Puebla, a arreglar la situació, però van ser retinguts pel General Tapioca, per no deixar-los actuar. Durant una visita turística a una piràmide maia, Pol-Tin s’escapà i va arribar corrents, fins al campament dels guerrillers Pícaros del rebel General Alcázar.
El Sr. Vallverdú va passar innumerables aventures a la selva, entre els Pícaros; recordem només la seva aferrissada lluita amb els cocodrils del llac del Parc Central. Finalment, recolzat pels Pícaros, va aconseguir alliberar els Abuelos i a Veloz i tornar a Sant Cugat.
Com veieu, les aventures del reporter Pol Vallverdú i Delgado no tenen fi. Esperem, doncs, tenir l’oportunitat de seguir informant-vos, a mesura que es vagin produint.
martes, 28 de octubre de 2008
NOU GIR EN LA CARRERA D’ANDREA
De Wikipèdia, l’ enciclopèdia lliure
Wikipèdia ha estat testimoni de l’èxit de crítica i públic de la segona edició de “Noms, Dibuixos i Converses”, el nou llibre de la Princesa Andrea Vallverdú i Delgado.
La Princesa Andrea segueix la seva sorprenent carrera.
MODEL I ACTRIU
Com tots sabeu, Andrea-Grace Vallverdú i Delgado va néixer en una adinerada família de Sant Cugat, d’origen català i andalús. Des de molt jove desitjava convertir-se en model. Va ingressar a la millor acadèmia de models de Barcelona i es va guanyar un lloc en el món de la moda.
Andrea, aviat va començar a fer anuncis de publicitat i el seu rostre va anar essent conegut. Va tenir una breu, però fulgurant, carrera com actriu. Per exemple, va ser la protagonista de la sèrie de TV 3 “Nosaltres Solets”, fent el paper de diputada catalana socialista, enamorada de diputat cantàbric conservador.
PRINCESA I DISENYADORA
La vida privada d’ Andrea ha estat molt controvertida. Aviat, es casà amb el príncep Rainer d’Andorra i abandonà definitivament la passarel·la i el cine. Però no el món de la moda.
Tot i sent princesa, va iniciar el disseny d’una línia de roba per a nenes i nines, marca “La Princesa Feliç”. Seguia així les influències d’una de les seves branques familiars, dedicada a l’alta costura.
Fa quatre temporades, la Princesa Vallverdú va tenir un gran èxit a les botigues especialitzades, amb una nova línia rosa fúcsia. Els productes s’acabaven a les botigues de Londres i Nova York, i es van haver de fer versions d’estiu i d’hivern. L’èxit la va portar a obrir una cadena de botigues pròpies i franquícies, per tot Europa, Estats Units i Japó.
LA VESANT ARTÍSTICA I LITERARIA
Sembla que la seva vida de princesa i dissenyadora no omplia les ambicions de l’Andrea. Va intentar les Belles Arts, amb quadres de temàtica casolana (cases) i paisatgística (arbres). Les seves exposicions tenien gran èxit de públic, i això va ser la raó de que ho deixés: l’impedien omplir les seves funcions de princesa.
Però la inquieta Andrea no para. Des de fa anys, dissenya els àlbums, que el seu bessó Pol -famós reporter i detectiu- escriu amb les seves aventures. Recentment, la Princesa ha iniciat una nova etapa, com a escriptora. Va començar publicant “Tu Sabràs”, un llibre d’històries breus dialogades, que va tenir bastant ressó i es va traduir al castellà. L’any passat va publicar un recull de contes i vivències: “Noms, Dibuixos i Converses”. L’èxit del nou llibre va ser extraordinari, arribant a ser presentat a París i Lisboa. Precisament, aquest dies es publica la segona edició.
Desitgem molta sort a la Princesa Andrea Vallverdú i Delgado, en la seva nova etapa.
Wikipèdia ha estat testimoni de l’èxit de crítica i públic de la segona edició de “Noms, Dibuixos i Converses”, el nou llibre de la Princesa Andrea Vallverdú i Delgado.
La Princesa Andrea segueix la seva sorprenent carrera.
MODEL I ACTRIU
Com tots sabeu, Andrea-Grace Vallverdú i Delgado va néixer en una adinerada família de Sant Cugat, d’origen català i andalús. Des de molt jove desitjava convertir-se en model. Va ingressar a la millor acadèmia de models de Barcelona i es va guanyar un lloc en el món de la moda.
Andrea, aviat va començar a fer anuncis de publicitat i el seu rostre va anar essent conegut. Va tenir una breu, però fulgurant, carrera com actriu. Per exemple, va ser la protagonista de la sèrie de TV 3 “Nosaltres Solets”, fent el paper de diputada catalana socialista, enamorada de diputat cantàbric conservador.
PRINCESA I DISENYADORA
La vida privada d’ Andrea ha estat molt controvertida. Aviat, es casà amb el príncep Rainer d’Andorra i abandonà definitivament la passarel·la i el cine. Però no el món de la moda.
Tot i sent princesa, va iniciar el disseny d’una línia de roba per a nenes i nines, marca “La Princesa Feliç”. Seguia així les influències d’una de les seves branques familiars, dedicada a l’alta costura.
Fa quatre temporades, la Princesa Vallverdú va tenir un gran èxit a les botigues especialitzades, amb una nova línia rosa fúcsia. Els productes s’acabaven a les botigues de Londres i Nova York, i es van haver de fer versions d’estiu i d’hivern. L’èxit la va portar a obrir una cadena de botigues pròpies i franquícies, per tot Europa, Estats Units i Japó.
LA VESANT ARTÍSTICA I LITERARIA
Sembla que la seva vida de princesa i dissenyadora no omplia les ambicions de l’Andrea. Va intentar les Belles Arts, amb quadres de temàtica casolana (cases) i paisatgística (arbres). Les seves exposicions tenien gran èxit de públic, i això va ser la raó de que ho deixés: l’impedien omplir les seves funcions de princesa.
Però la inquieta Andrea no para. Des de fa anys, dissenya els àlbums, que el seu bessó Pol -famós reporter i detectiu- escriu amb les seves aventures. Recentment, la Princesa ha iniciat una nova etapa, com a escriptora. Va començar publicant “Tu Sabràs”, un llibre d’històries breus dialogades, que va tenir bastant ressó i es va traduir al castellà. L’any passat va publicar un recull de contes i vivències: “Noms, Dibuixos i Converses”. L’èxit del nou llibre va ser extraordinari, arribant a ser presentat a París i Lisboa. Precisament, aquest dies es publica la segona edició.
Desitgem molta sort a la Princesa Andrea Vallverdú i Delgado, en la seva nova etapa.
lunes, 20 de octubre de 2008
LA FOLLIA ESPAÑOLA - VIAJE TRICONTINENTAL
La Follia Española es un fenómeno curioso de globalización musical. Es una melodía, que ha dado la vuelta por tres continentes. Seguro que os suena: es la música de la película Barry Lindon.
1.- Origen africano y vuelta ibérica
Pues bien, empezó, como una música de Africa Occidental, trasportada a Brasil, junto a los esclavos negros. De allí, pasó a la metrópoli, Portugal y luego a España.
Gaspar Sanz, conocido guitarrista aragonés del S. XVII (1640-1710) popularizó esa música. Compuso una Instrucción de Música sobre Guitarra Española (1674), que incluye la famosa Folía. Se las llevó consigo, cuando fue a vivir a Nápoles, entonces bajo dominio español.
2.- Popularidad en Italia
En Nápoles, fue conocida por el violinista Arcangelo Corelli (1653-1713), que compuso su Sonata La Follia Opus 5 no.12 (1700), basada en la Follia Spagnola. Con el desarrollo del repertorio virtuosístico para violín, la Folia empezó a desarrollar sus potencialidades. Corelli la usó como base de sus variaciones, y con ella cierr su conjunto de sonatas para violín y continuo.
Más o menos al tiempo, la Follia se paseaba, también, por Francia. Así, Jean Baptiste Lully (1632-1687) esribió su Aire Les Folies d'Espagne (LWV 48), en 1672.
La rama italiana tuvo más retoños. En manos de la nobleza y el alto clero, pasó del Sur al Norte, Venecia, donde fue usada por Vivaldi. Ya estamos en el S. XVIII: el joven Antonio Vivaldi (1678-1741) la incluyó, en su Colección de Sonatas de Cámara a Trio Op. 1 (1705).
Justo después de ser ordenado sacerdote, Vivaldi publicó su primer trabajo: una colección de 12 sonatas para dos violines y bajo continuo. La última es una serie de variaciones sobre La Follia. Parece que Vivaldi trabajó sobre el original de Corelli, por los numerosos paralelismos en el diseño general y en el estilo de los movimientos.
3.- Expansión europea
Desde Venecia, la Follia fue una mercadería más, que trepó los Alpes y llegó a Alemania; supongo, que por Baviera y Turingia. Allí, Juan Sebastián Bach (1685-1750) la utilizó, entre otras piezas, para una de sus cantatas profanas.
En la Cantata "Campesina" BWV 212 (1742), Bach pinta un cuadro de bailes de pueblo de su época. Cada aire se repite con un ritmo de danza distinto. Y uno de ellos es la Follia.
Hubo después Follias dieciochescas y neoclásicas, o rococó, como las de Carl Philip Emannuel Bach y Alessandro Scarlatti, para teclado.
4.- Aterrizaje en Estados Unidos
La Follía volvió a América, esta vez a Nueva York , en el S. XX, de la mano de Sergei Rachmaninov (1873-1943). Éste era amigo del violinista, F. Kreisler, que le interesó por la música de Corelli y le hizo disfrutar de su Follía. En homenaje a su amigo, compuso Rachmaninov una pieza basada en la Follia Espagnola.
Las Variaciones Corelli (1932) son la última pieza para piano solo de Rachmaninov. Usa la melodía, como figura en la Sonata 12 de Corelli. Dicen que es un estudio preparatorio para la Rapsodia sobre un Tema de Paganini, para piano y orquesta.
Ha habido muchas más ramificaciones. Pero estas ya me han parecido bastantes movidas ¿no? La Follia Española, un Viaje Tricontinental.
1.- Origen africano y vuelta ibérica
Pues bien, empezó, como una música de Africa Occidental, trasportada a Brasil, junto a los esclavos negros. De allí, pasó a la metrópoli, Portugal y luego a España.
Gaspar Sanz, conocido guitarrista aragonés del S. XVII (1640-1710) popularizó esa música. Compuso una Instrucción de Música sobre Guitarra Española (1674), que incluye la famosa Folía. Se las llevó consigo, cuando fue a vivir a Nápoles, entonces bajo dominio español.
2.- Popularidad en Italia
En Nápoles, fue conocida por el violinista Arcangelo Corelli (1653-1713), que compuso su Sonata La Follia Opus 5 no.12 (1700), basada en la Follia Spagnola. Con el desarrollo del repertorio virtuosístico para violín, la Folia empezó a desarrollar sus potencialidades. Corelli la usó como base de sus variaciones, y con ella cierr su conjunto de sonatas para violín y continuo.
Más o menos al tiempo, la Follia se paseaba, también, por Francia. Así, Jean Baptiste Lully (1632-1687) esribió su Aire Les Folies d'Espagne (LWV 48), en 1672.
La rama italiana tuvo más retoños. En manos de la nobleza y el alto clero, pasó del Sur al Norte, Venecia, donde fue usada por Vivaldi. Ya estamos en el S. XVIII: el joven Antonio Vivaldi (1678-1741) la incluyó, en su Colección de Sonatas de Cámara a Trio Op. 1 (1705).
Justo después de ser ordenado sacerdote, Vivaldi publicó su primer trabajo: una colección de 12 sonatas para dos violines y bajo continuo. La última es una serie de variaciones sobre La Follia. Parece que Vivaldi trabajó sobre el original de Corelli, por los numerosos paralelismos en el diseño general y en el estilo de los movimientos.
3.- Expansión europea
Desde Venecia, la Follia fue una mercadería más, que trepó los Alpes y llegó a Alemania; supongo, que por Baviera y Turingia. Allí, Juan Sebastián Bach (1685-1750) la utilizó, entre otras piezas, para una de sus cantatas profanas.
En la Cantata "Campesina" BWV 212 (1742), Bach pinta un cuadro de bailes de pueblo de su época. Cada aire se repite con un ritmo de danza distinto. Y uno de ellos es la Follia.
Hubo después Follias dieciochescas y neoclásicas, o rococó, como las de Carl Philip Emannuel Bach y Alessandro Scarlatti, para teclado.
4.- Aterrizaje en Estados Unidos
La Follía volvió a América, esta vez a Nueva York , en el S. XX, de la mano de Sergei Rachmaninov (1873-1943). Éste era amigo del violinista, F. Kreisler, que le interesó por la música de Corelli y le hizo disfrutar de su Follía. En homenaje a su amigo, compuso Rachmaninov una pieza basada en la Follia Espagnola.
Las Variaciones Corelli (1932) son la última pieza para piano solo de Rachmaninov. Usa la melodía, como figura en la Sonata 12 de Corelli. Dicen que es un estudio preparatorio para la Rapsodia sobre un Tema de Paganini, para piano y orquesta.
Ha habido muchas más ramificaciones. Pero estas ya me han parecido bastantes movidas ¿no? La Follia Española, un Viaje Tricontinental.
Etiquetas:
Bach,
Corelli,
Música Barroca,
Rachmaninov,
Vivaldi
Suscribirse a:
Entradas (Atom)