GÒTIC ITALIANITZANT A CATALUNYA. S. XIV. PRIMERA MEITAT. FERRER BASSA - PEDRALBES

EL PRIMER GÒTIC ITALIANIZANT. PRIMERA MEITAT DEL S. XV.

Ferrer Bassa                       1285 – 1348

La pintura gòtica catalana va tenir un fort desenvolupament, a la primera meitat del S. XIV, a mesura que l' "Imperi" de la Corona d' Aragó s' estenia per la Mediterrània Occidental: Sud de Fraça, illes Mediterrànies, Itàlia ... 

Ferrer Bassa és el pintor i miniaturista més destacat de la primera meitat segle XIV a la Corona d'Aragó. Treballà per Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós.

La seva pintura introdueix l'estil italogòtic a Catalunya. Va rebre influències de l' escola florentina i de l' escola sienesa. En aquella època la monarquia catalano-aragonesa dominava Sicília, Nàpols, Sardenya ...

Ferrer Bassa va iniciar la seva carrera com miniaturista. Les seves miniatures més conegudes estan al Llibre d' Hores de Maria de Navarra i al Salteri Anglo-Català: un manuscrit, iniciat en estil romànic a Anglaterra, i que Ferrer Bassa va acabar en estil gòtic italianitzant.



Ferrer Bassa - LLibre d' Hores de Maria de Navarra

Ferrer Bassa – Salteri Anglo-Català. 1336. Bibloteque Nationale.

Arrel del seu èxit com miniaturista, Ferrer Bassa va rebre encàrrecs per pintar frescos de temática religiosa. Se’ns han conservat el que va fer, l'any 1375, per la Capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes. Va ser un encàrrec de la Reina Elisenda de Montcada, protectora del Monestir y vídua de Joan II.

Aquí la influencia del Trecento italià arriba al seu punt màxim. Tan del florentí Giotto, com dels sienesos Simone Martini i Pietro i Ambrgio Lorenzetti.

Dona volum als cossos: no gens esvelts. La sensació de realitat dels seus personatges es deu al dibuix, d’ influència sienesa, de rostres ovalats amb llargs nassos, d'un vigor realista als traços de la cara.

Aplica als personatges una gestualitat expressiva. Explota la riquesa de colors i els subtils jocs de llum i ombra.

Com la resta de trescentistes, inclosos els italians, presta més atenció a les figures que no pas a la natura. No pinta paisatges. Escull elements inconnexos. Els tracta de forma individual sense configurar un concepte de totalitat, de continuïtat, com feia Giotto.

Tampoc domina la perspectiva.

A continuació, comparem alguns dels frescos, que Bassa va fer per la Capella de Sant Miquel, al voltant de 1375, amb les seves notòries influències florentines (Giotto) i sieneses (S. Martini i A. Lorenzetti).

 

Devallament de Ferrer Bassa (1375) i de Simone Martini (1336). Amberes

 

Detenció de Jesús de Ferrer Bassa (1375) i de Giotto (1304). Capilla Scrovegni. Padua.

Anunciació de Ferrer Bassa (1375) i de Simone Martini (1333) Galleria Ufficci

Anunciació d' Ambroggio Lorenzetti (1344). Pinacoteca Siena

S'ha atribuït aquesta influència de l' escola sienesa sobre Ferrer Bassa a un viatge que s'hauria produït entre 1333 i 1339. Podria haver contactat a Nàpols (en aquella època, part de la Corona d' Aragó) amb Giotto, o a Siena amb l'obra dels germans Lorenzetti, o a Avinyó amb la de Simone Martini.

Madonna de Ferrer Bassa (1375) i d' Ambroggio Lorenzetti (1335). Massa Maritima

Enterrament de Jesús de Giotto. 1304. Capella Scrovegni. Padua

Enterrament de Jesús de Ferrer Bassa (1375)

Enterrament de Jesús de Simone Martini. 1340. Gemäldegalerie

INCREÍBLE HISTORIA DEL SALTERIO ANGLO-CATALÁN O SALTERIO DE CANTERBURY

Este manuscrito es de orígen inglés y románico - gótico (S. XIII).

Sus ilustraciones son de dos épocas distintas: Canterbury, Inglaterra (S. XIII) y Barcelona, Cataluña (S. XIV).

La primera parte, se pintó en Carterbury. Es románico gótica, sigue un modelo aún más antigo, románico: el Salterio de Utrecht.

La segunda parte se pintó en Barcelona. Es de Ferrer Bassa, el gran pintor pro-renacentista catalán. La influencia de los sieneses Martini y Lorenzetti y del florentino Giotto es clara.

Una tercera parte, intermedia tiene dibujos de la época románico - gótica (Canterbury), "pintados" por Ferrer Bassa, con colores italianizantes.

El manuscrito pasó del Arzobispo de Canterbury al Rey de Inglaterra. De éste, al Conde de Barcelona y Rey de Aragón. En el S. XV, pasó al famoso bibliófilo Duque de Berry (Las Muy Ricas Horas del Duque de Berry de los Hermanos Limbourg, por ejemplo). De éste, pasó a los Duques de Borgoña y señores de los Países Bajos. Una de cuyas ramas son los Augsburgo, emperadores de Alemania y reyes de las Españas.

Bibliothèque Nationale de France, París. Maravilloso quasi original de M. Moleiro Ed.

SALTIRI ANGLO CATALÀ. CURIOSA CONNEXIÓ DE L'ANGLATERRA GÒTICA I LA CATALUNYA PRERENAIXENTISTA

Molt interessant Saltiri Anglocatalà. Per la seva història anglesa i catalana.

És un manuscrit il·luminat del llibre dels Salms. iniciat al Segle XIII a Canterbury i acabat a Barcelona al Segle XIV per Ferrer Bassa. Se'l coneix com Saltiri de Canterbury pel seu origen.

El llibre connecta el gòtic anglès i el gòtic / italianizant català.

Aquest saltiri té tres versions dels salms a tres columnes: hebrea, romana i gal·licana, la versió popular a Occident.

La part anglesa segueix la iconogràfica ... romànica ! ... del Saltiri d'Utrecht, del Segle IX, de tradició ... carolíngia

La part catalana és d'estil italianitzant que Ferrer Bassa havia introduït a la Corona d'Aragó després de la seva estada a la Toscana. Amb clares influències de Giotto (Florència) i Simone Martini (Siena).

NADAL I REIS, LES DUES CARES DEL CRISTIANISME

Les festes, d'aquests dies, tenen un clar sentit cristià. Van de Nadal (25 de Desembre) a Reis (6 de Gener). Dues cel·lebraciones cristianes, que resumeixen, d’alguna manera les dues animes del cristianisme: popular, dels pobres i senzilla una; jeràrquica, rica, propera al poder, l’altra.

Cada una d’aquestes dues festes només està inclosa en un del quatre Evangelis: Nadal, al de Sant Lluc, i Els Reis, al de Sant Mateu. Dos festes mot diferents, a dos Evangelis molt diferents.

1.- NADAL: NAIXEMENT DE JESUS

1.1.- Extret de l’Evangeli de Sant Lluc

El Naixement de Jesús apareix a l’Evangeli de Lluc. Escrit per als cristians grecs, es considera l’Evangeli dels pobres, de la compassió. Es preocupa per la ètica social, les dones i els grups oprimits: l’abaixament dels rics i l’exaltació del petits. Per exemple, recull algunes histories populars, com el fill pròdig i el bon samarità. També emfatitza l’ oració, la joia i l’activitat de l’Esperit Sant. Tots aquests trets es veuen en les seves narracions, sobre el naixement de Jesús.

1.2.- Naixement de Jesús en la pobresa


Un àngel s’apareix a Maria, una dona, en un mon on Déu es manifesta a homes. Li diu que tindrà un fill anomenat Jesús. Ella pregunta com podrà ser, si es verge i l’àngel li diu que serà gràcies a l’ Esperit Sant. Ella contesta “soc la serventa del Senyor”. Món de dones, i de servents de Déu, es a dir d’humils, on actua l’Esperit.

Al moment del naixement, Maria i Josep arriben al poble de Betlem. No troben lloc on instal·lar-se, i Maria dona naixement a Jesús en una menjadora, utilitzada per a l’alimentació animal.

Un àngel anuncia a uns pastors, que guarden un ramat, “bones notícies de gran joia ... us ha nascut … un Salvador, el Messies, el Senyor”. Els diu que trobaran un infant ajagut en una menjadora (es a dir, pobre). Un cor angelic canta "Gloria a Deu … i pau als homes de bona voluntat” (es a dir, humils). El pastors s’apropen a Betlem i troben a Jesús amb Maria i Josep.

Els pastors representen els pobres, humils, i a la vegada els bons. En la tradició semítica, els pastors (transhumants) son el purs, front als agricultors i els urbans. Així, Abel, el pastor bo, enfront del seu germà Caín, l’agricultor dolent, que l’acaba matant.

1.3.- Adoració dels Pastors - Boticelli



Tot això està present en la Nativitat Mística de Sandro Boticelli (1501 - National Gallery de Londres), quadre fet al final de la seva vida del pintor, sota la influència de Savonarola, reformador de l’ Església i de la societat.

A partir de 1490, l’estil de Boticelli canvia; s'allunya del seu naturalisme idealista. Va se degut a la seva implicació a favor del dominicà Girolamo Savonarola: predicador radical i incendiari, que va expulsar els banquers Medici del poder quasi-monàrquic i va imposar una república puritana.

En aquest context ideològic, és fàcil entendre la Nativitat Mística. Els àngels s’abracen, anunciant un món igualitari de germans, iniciat pel naixement de Jesús, que es adorat pels humils pastors. Boticelli recull la tendència igualitària i popular de l’Evangeli de Sant Lluc.


2.- EPIFANIA: ADORACIÓ DELS REIS

2.1.- Extreta de l’Evangeli de Sant Mateu


L’Adoració a Jesús pels mags d’Orient només apareix a l’Evangeli de Mateu, el més “eclesiàstic” i, al temps, més proper al judaisme. La seva forma d’escriure i de plantejar els ensenyaments, és la dels rabins, dels mestres de la Llei. La vida, mort i resurrecció de Jesús proven que és el Messies, que esperaven el jueus.

Jesús, és un mestre poderós, igual que Moisès. Predica des de les altures: com Moisès baixa els Deu Manaments del Sinaí, Jesús predica les Benaurances al Sermó de la Muntanya. Igual que Moisès les lleis pels jueus, Jesús estableix lleis per a la nova comunitat.

Mateu és també el més jeràrquic i eclesiàstic dels evangelis. Només ell menciona l’església (o comunitat); i només a Mateu, Pere, rep l’encàrrec de dirigir la comunitat.

Tots aquests trets s’aprecien en la seva narració, al voltants del naixement de Jesús.

2.2.- Escena: adoració dels mags

A l'Evangeli de Mateu, l’àngel anuncia el naixement de Jesús a Josep, marit de Maria, en la tradició de respecte als homes. I és presentat com hereu de David: de la nissaga reial d’Israel. Mateu ens estalvia les condicions d’humilitat i pobresa del naixement de Jesús. El fet central del naixement, en aquest Evangeli, és l’adoració del mags.

Un estel revela a uns savis d’Orient el naixement de Jesús i viatgen a Jerusalem, a adorar-lo. El rei Herodes sent que cerquen el Rei dels Jueus, i ho entén com una referència al Messies, que esperen els jueus: al·lusió a que Jesús es aquell sobirà esperat.

Els mags segueixen fins Betlem, guiats per l’estel. Reconeixen Jesús i l’adoren, com a rei, i li ofereixen un homenatge reial: en forma de regals caríssims, reservats als reis: or, encens i mirra.

1.3.- Adoració dels Reis – Gozzoli

Tot l’ explicat es veu a l’Adoració dels Reis Mags (1459-1461) de Benozzo Gozzoli (Palau Medici Ricardi de Florència).

Gozzoli fou pintor dels Medici, els banquers i governants de Florència, més tard expulsats per Savonarola. Entre els seus treballs, per a ells, es troba el El Viatge del Mags a Betlem. Va ser un pretext, per pintar els grans personatges, presents al Concili de Florència: reconciliació, fallida, de l'Església de Roma i la de Constantinoble. Entre el luxe de nobles i rics italians i grecs, Gozzoli retrata els membres de la família Medici.

Així, doncs, dues festes religioses, que expressen les dues ànimes de les esglésies cristianes: popular i dels pobres; jeràrquica i propera als rics, l’altra. Sembla que resulten inseparables.

CARLOS V Y TIZIANO

Tiziano pintó tres retratos de su contemporáneo Carlos V, Rey de las Españas, de Sicilia y Nápoles, Duque de Borgoña, Emperador de Alemania. Representan tres etapas muy distintas de la vida del rey: juventud, madurez, vejez; y tres momentos muy distintos de su reinado. En los tres, Carlos V aparece de cuerpo entero, pero en actitudes muy distintas.

CARLOS V, CABALLERO, REY Y EMPERADOR

El primer retrato es de 1532 o 1533. El rey tenía treinta y dos años. Representa, pues, al Carlos V joven. Lleva diez años de rey de España y tres de Emperador de Alemania. Está todavía, en su etapa modernizadora, bajo la doble influencia, liberal y aperturista, del Renacimiento italiano y el reformismo de los Países Bajos. Es la época de Boscán, Garcilaso (y la influencia poética italiana de Petrarca), de Luis Vives (y el reformismo erasmista cristiano). El cuadro podría representar esa encuentro: Carlos V, representante de las élites flamencas, posando para Tiziano, representante del, ya maduro, renacimiento veneciano.

El retrato, en sí mismo, simboliza muy bien la época. Carlos V aparece de pie, firme, joven, empezando un proyecto de reinado. Va vestido de manera elegante y civil, como un cortesano; no lleva armadura, ni símbolos del poder. Es el rey de su tiempo, moderno, sin reminiscencias militares. El único símbolo de su poder podría ser un perro, que está junto a él, que representa la fidelidad del súbdito. Pero no necesita domarle, ni amenazarle: le acaricia de forma confiada.

La luz se concentra en el primer plano, en el emperador, que emerge de un mundo oscuro, que es superado por la figura. Los colores son matizados: diferentes combinaciones de nácar, beige y amarillo cálido. Su rostro esboza una sonrisa. Es, pues, la imagen del rey cercano, culto, civil y abierto.


CARLOS V, VICTORIOSO: DESPUÉS DE LA BATALLA DE MÜHLBERG


Fue pintado por Tiziano en 1548. Representa a Carlos V, emperador victorioso, frente a los protestantes alemanes, en la batalla de Mühlberg (1547).

El rey y emperador se nos muestra como un «soldado de Cristo» en defensa de la cristiandad atacada por los protestantes. Lleva una larga lanza, que simboliza la lucha de San Jroge contra el dragón (es decir, la herejía).

En esta obra, Tiziano combina una doble propaganda política: el ideal caballeresco (puesto de moda, en el Otoño de la Edad Media, Siglos XIV y XV, por los Diques de Borgoña, antepasados de CArlos V) con la idea del césar imperial romano, recogida en la estatua ecuestre de Adriano, del Foro Imperial de Roma.

La luz y los colores son “imperiales”: luz de un nuevo amanecer, colores cálidos, rojos, ocres y metálicos. Carlos V está serio e impasible. Es, pues, la imagen del rey poderoso, distante, invicto, señor de medio mundo.


EL FINAL DE UN IMPERIO: CARLOS V EN YUSTE

En 1555-1556, Carlos I de España y V de Alemania abdica. Deja el Imperio a su hermano Fernando y las Españas y las Indias a su hijo Felipe. En 1556, se retira al Monasterio de Yuste, donde murió en 1558.


El tercer cuadro de Tiziano fue pintado en 1548. Aparece otro Carlos V, preparándose para dejar el poder, y este mundo. Simboliza muy bien este fin de época. Tiziano está pintando el anterior retrato, símbolo del poder, casi al tiempo que éste, que no puede ocultar la decadencia de ese poder.

Carlos V está sentado en un sillón frailuno, viejo, cansado; sus piernas están hinchadas por la gota. Vuelve a ir vestido elegante y civil, pero ya no como un cortesano. Parece un burgués de Flandes, vestido de negro y con alzacuellos, con un abrigo y guantes, para protegerse del frío que le acecha en Yuste, igual que el frío de los protestantes nórdicos acecha su imperio. Aparece un objeto, a su izquierda; quiere ser una espada, de caballero y de defensor de sus reinos; pero es un bastón, que sostiene al anciano, y sostiene los restos de su imperio.

El emperador está “arrinconado”, junto a una antigua columna clásica: mundo que pasó. Al fondo, un paisaje de invierno español: unos pinos helados. Nada queda del imperio, que soñó: liberal, abierto al mundo, cosmopolita. Se anuncia la nueva época: inquisición, frailes, frío de estatua.

NOMÈS QUAN SOMRIUS

Veig, de costat, els teus ulls,
Que riuen, de costat.
Veig el teu somriure franc,
Que només treus quan creus que no mirem
Llavis entreoberts, ensenyant dents,
Perfectes per fóra, torts pel darrera,

Sento aquest riure nasal i pulgòs,
Que et surt de dintre
Així estàs, des de que et conec,
Quan ets feliç : quan ets tu.