Lluís Desplà (Barcelona 1444-1524) és famós, pel seu mecenatge artístic. Essent Ardiaca de la Catedral de Barcelona, va encarregar dues de les obres més importants del final del gòtic a Catalunya: la Casa de l’Ardiaca i la pintura, avui denominada Pietat Desplà.
1.- L’ARDIACA DESPLÀ, MECENES DE LES ARTS, ECLESIÀSTIC I POLÍTIC
1.- L’ARDIACA DESPLÀ, MECENES DE LES ARTS, ECLESIÀSTIC I POLÍTIC
Durant els regnats dels últims Trastàmara catalans -Joan II i Ferran II el Catòlic- Mossèn Desplà va destacar, en dos camps inseparables a l’Edat Mitjana: Esglèsia i política. Membre d’una família del patriciat urbà de Barcelona, va ser clergue rector de diverses parròquies, deixant traces de la seva afició artística. Reformà un petit palau i va encarregar un retaule a Alella; amplià la parròquia d’ Argentona; encarregà vitralls per a Sant Just i Pastor (Barcelona).
2.- RELATIU FRACÀS DE DESPLÀ, COM A HOME PÚBLIC
2.1.- Intent de ser bisbe de Barcelona
Entre 1470 i 1474, Desplà va avançar en la seva carrera político-eclesiàstica, a Roma, en l’àrea d’influència dels clergues catalans i valencians, sorgida al voltant del primer Papa Borja, Calixte III. Aquesta etapa acaba, amb la seva designació, com Ardiaca de Barcelona, pel Papa Pau II.
L’Ardiaca Desplà va ser influent dins del clergat català. El 1505, va ser elegit bisbe de Barcelona, pels canonges de la catedral. Però Ferran II va imposar el seu candidat: Enric de Cardona, parent del rei i fill del totpoderós Duc de Cardona.
La família Cardona aviat va emparentar amb l’aristocràcia valenciana. Enric va ser un dels clergues italianitzant que rodejaren els valencians Borja, dels que acabà sent cardenal. La influència italiana i renaixentista entrà a la Corona d’Aragó, per mitjà de l’ascendent, expansiva i oberta València, front a la decadent i tancada Barcelona.
2.2.- President de la Generalitat
El pes polític de Desplà es va mantenir i va obtenir un “premi de consolació”: va ser elegit President de la Generalitat de Catalunya (1506-1509). El càrrec estava normalment reservat a un alt eclesiàstic, com el seu antecessor, que fou arquebisbe de Tarragona; o a un clergue de família noble, com el seu successor. Poques vegades era designat un representant de la meritocràcia urbana, com Desplà. Ja President, es va oposar –sense èxit- a l’entrada de l’ Inquisició a Catalunya. Lluís Desplà va morir a Barcelona el 1524.
3.- DESPLÀ, TESTIMONI ARTÍSTIC DE LA DAVALLADA DE CATALUNYA
3.1. - El mecenatge de l’Ardiaca Desplà es una mostra de la davallada de Barcelona i Catalunya, durant el difícil pas de l’Edat Mitjana (i el Gòtic) a l’Edat Moderna (i el Renaixement).
La “Tardor de l’Edat Mitjana” és una època de crisis a Catalunya, dintre de la Corona d’Aragó. El Principat pateix successives depressions econòmiques, durant el regnat d’Alfons V El Magnànim, primera meitat del Segle XV, provocades per la crisi demogràfica, i la impossibilitat de mantenir l’extens imperi mediterrani. Com resultat, Catalunya es va tancant a l’exterior i abandona la seva política d’expansió política i comercial per la mediterrània.
3.2.- La crisis econòmica provoca l' inevitable crisi social i política, que ocupa la segona meitat del Segle XV. Enfrontaments entre nobles i pagesos de remença, entre Barcelona i la Generalitat, entre el rei i els estaments nobiliaris, i a Barcelona, entre partits: la Busca (d’artesans i menestrals) i la Biga (de grans comerciants i banquers). Tota aquesta tensió esclata en revolucions (contra el rei dels nobles i dels remences contra els propietaris) i guerres civils.
La depressió econòmica, els aixecaments socials i les guerres internes provoquen l’inevitable: fi de l’expansionisme, proteccionisme, i tancament ideològic i cultural; això últim es veu en les obres pagades per Desplà.
4.- LA CASA DE L’ARDIACA
La Casa de l'Ardiaca es troba al Barri Gòtic de Barcelona, enfront de la catedral. És una obra voluntàriament tradicionalista, en el seu plantejament conjunt, i en els detalls.
L'estructura de l’edifici és gòtica flamígera. Originària del Segle XII, va ser reformada, el 1510, per l’Ardiaca Desplà, a l’estil dels palaus medievals mediterranis.
Les formes exteriors, defensives, recorden un castell, no un palau. El pati no es va construir seguint els cànons renaixentistes, al centre de l'edifici: es va deixar a l’entrada. Està envoltat d’una escala de caixa quadrada, en la tradició gòtica. És doncs, molt diferent dels edificis del renaixement italià.
La decoració és escassa, i molt allunyada de les escultures i columnes clàssiques, emprades als edificis renaixentistes. Es limita als típics motius flamígers del gòtic final.
5.- LA PIETAT DESPLÀ
5.1.- La Pietat Desplà, símbol d’una època en crisi
El quadre dit Pietat Desplà va ser pintat el 1490. En època de crisi, és un altre obra “revivalista” de temps millors. L’Ardiaca el va encarregar a Bartolomé Bermejo, pintor andalús, que va treballar especialment als països de la Corona d’Aragó. Continua treballant sota la influència borgonyona-flamenca, quan ja està de moda el nou estil renaixentista. L’ arquitectura, pintura i escultura italianes avancen, importades pels reis catalano-aragonesos, des de Nàpols i Sicília, i els eclesiàstics Borja, des de Roma.
La temàtica i la forma de presentació dels personatges i del conjunt de la Pietat Desplà mostren una època de crisi. Just el contrari del que es pot veure, en la Verge dels Consellers de Lluís Dalmau, pintura també important, i de 1440, una generació anterior a la crisi general.
5.2.- La Verge dels Consellers de Lluís Dalmau, imatge del poder burgès
La Verge dels Consellers va ser un encàrrec del Consell de Cent, que governava Barcelona, per a la capella de la Casa de la Ciutat (o Ajuntament). Mostra un món segur: el patriciat burgès català (barceloní) encara creu en el seu poder.
Maria, apareix regnant en un tro, amb el fill, rei del món, als braços. Als seus peus, els consellers de Barcelona, vestits de púrpura, com a imatge del poder de la ciutat. Els seus retrats, i els sants i àngels que els envolten, són una clara reminiscència de Jan Van Eyck, màxim exponent de la pintura flamenca borgonyona, triomf de l’esperit burgès al Nord d’Europa. Al fons, magnífic edifici gòtic, que podria ser Santa Maria del Mar o la Catedral de Barcelona.
Veiem, doncs, el poder reial celestial, directament envoltat pels patricis urbans, sense intermediaris (ni reis ni bisbes). Tot, en el marc d’un edifici, ben construït i organitzat, que representa la estructura social de la ciutat de Barcelona. Dalmau tanca Verge, consellers i sants en un espai ideal: una torre de marfil santa, que el poder civil reconeix i incorpora, com a símbol del seu èxit.
Lluís Dalmau, pintor català, format a Flandès, regió que assumeix el lideratge burgès sota la protecció dels Ducs de Borgonya, prínceps que veuen que han de protegir el comerç i la indústria, com a base del seu poder.
5.3.- La Pietat Desplà de Bartolomé Bermejo, imatge de la derrota del patriciat urbà
La Pietat de Bermejo ens mostra un altre època: la de Lluís Desplà, el patrici urbà vençut per crisis, revoltes i guerres i tancat en un passat millor.
Maria apareix de genolls, amb Jesucrist mort als seus braços. Imatge de derrota, amb una mare ricament vestida, però implorant. Als seus costats, Sant Geroni i el Diaca Desplà. El sant també està vestit amb luxe, cardenalici en el seu cas, i com fora dels món i els seus problemes, llegint la Bíblia; com està Barcelona, absorta en un passat que ja no existeix. El canonge Desplà està agenollat i impotent davant la tragèdia. Les persones no estan protegides per cap edifici, estan al mig d’un paisatge desolador, que accentua aquesta imatge tràgica, de derrota. No te res d’imponent, no transmet poder ni seguretat. Paisatge d’hivern, desolat; mostra com escampa una tempesta escampa, però queda el rastre visible del seu pas per la terra, sota els núvols i les aus migratòries.
Pietat Desplà, bellíssim final d’una època gloriosa per a Catalunya.