LA RESISTÈNCIA DEL GÒTIC INTERNACIONAL. S. XV. SEGONA MEITAT. JAUME HUGUET

El Gòtic Internacional no va desaparèixer de Catalunya durant la segona meitat del S. XV. El Gòtic flamenc no el va poder arraconar. Les classes menestrals i artesanals, gran part dels eclesiàstics, van seguir fidels a l'estil més tradicional, encara que influït pels pintors flamencs.

L' últim gran pintor de l'estil Gòtic Internacional, Jaume Huguet (1412 - 1492), va protagonitzar la disputa amb el Gòtic flamenc, típica de la segona meitat del S. XV.  

Nascut a Valls, va començar la seva carrera, a València, amb obres d' aire italià. 

El Retaule de l' Epifania (Muesu de Vic) és proper al Quatrocento. Encara que s'observa la influència del flamenc Van der Weyden. Per exemple, incorpora paisatges, una innovació flamenca.

Retaule de l' Epifania. 1450. Museu Vic

Altres retaules de la seva primera època mostren la influència de Lluís Dalmau i la pintura flamenca. La Mare de Déu del MNAC i l' Anunciació del Museu de Tarragona, anteriors a la seva vinguda a Barcelona, semblen flamencs, en la presentació del tema i l' atenció a objectes i detalls. 

Anunciació. 1450. Museu Tarragona. Verge amb el Nen Jesús. 1450. MNAC

Huguet canvia, a partir de la seva instal·lació a Barcelona. Deixa l'art italianitzant, elaborat i intel·lectual, i la imitació flamenca. Desenvolupa un estil Gòtic Internacional, amb certa influència flamenca, però de tradició catalana. De gustos populars: més simple i impactant. 

Les seves obres més importants són els retaules de Sant Abdó i Sant Senén (Terrassa. Església de Santa Maria), de Sant Miquel (MNAC), del Conestable (Capella de Santa Àgata, Palau Reial de Barcelona) i de Sant Agustí (MNAC).

Jaume Huget. Retaule de Sant Vicenç de Sarrià. 1455. MNAC

Les seves pintures passen a tenir grans superfícies amb pa d’or, sense paisatges ni perspectiva.

Aquest canvi és una adaptació als gustos de la clientela menestral de la Busca i les seves aspiracions religioses d'una espiritualitat emocional. Huguet va viure a Barcelona les tensions entre la popular Busca i la elitista Biga, identificada amb el Dalmau de la Mare de Déu dels Consellers.

Retaule de St. Abdó i St. Senén. 1460. Sta. Maria de Terrassa

En la seva maduresa es preocupa per la composició. Té fons i cels daurats, però intenta crear un espai tridimensional. Les seves escenes ténen molts personatges, i aconsegueix no amuntegar-los, però no arriba a dominar la perspectiva. 

Jaume Huguet. Retaule de St. Miquel. 1460. MNAC

L'expressivitat, la delicadesa i la cura dels detalls son característics  de la pintura d’ Huguet. Els personatges són hieràtics, serens, de personalitat equilibrada i poc sentimental.

El Retaule del Conestable, considerada la millor obra d' Huguet, suposa el seu salt desde la pintura per gremis i confraries religioses, a la cortesana. El Conestable de Portugal, gran aristòcrata, era candidat a la Corona d' Aragò i Catalunya. Aquest retaule suposa, també, una nova etapa de l' art d' Huguet, molt més preocupat per la composició i la relació entre el personatges.

Jaume Huget- Retaule del Conestable. 1465. Capella Sta. Àgata. Palau Reial. Barcelon

Al Retaule de la Transfiguració (1475), Huguet torna a treballar per les classes mitjanes: una confraria pietista de Tortosa. Aquest retaule té molts trets comuns amb el del Conestable. Estructura general, temàtiques, distribució de les persones, ús dels colors …

Jaume Huguet. Retaule de la Transfiguració. 1475. Catedral Tortosa

El Retaule de Sant Agustí, probablement l'obra més popular d' Hugiet, ca ser obra de taller: Huguet i els seus col.aboradors. Va ser encàrrec del gremi de blanquers. 

Jaume Huguet. Retaule de St. Agustí. 1475. MNAC i Museu Marés

És el retaule més gran fet a la Corona d’ Aragó al S. XV. Els personatges que apareixen li van permetre l’ ús abundant de l’ or i els colors brillants.

Jaume Huguet. Retaule de St. Agustí. 1475. MNAC

Jaume Huguet. Retaule de St. Agustí. 1475. Museu Marés

La influència flamenca és palesa, als personatges i la composició de les escenes de St. Agustí, mentre la tradició italiana del Gòtic Internacional es mantè  a les escenes de la vida de Jesús.

ELECCIóN PRESIDENCIAL FRANCESA. PRIMERA VUELTA, ENTRE CENTRO IZQUIERDA Y EXTREMA DERECHA

El pasado Domingo 23 de Abril, se celebró la primera vuelta de las elecciones presidenciales francesas. Los dos vencedores han sido E. Macron (24%), centro izquierda liberal y M. Le Pen (21%), extrema derecha populista y nacionalista.

Esta elección ha sido una gran derrota de los dos polos tradicionales de la política francesa, desde la creación de la V República, en 1958: conservadores / gaullistas y socialistas. El gaullista Fillon ha quedado tercero (20%), casi empatado con el populista / comunista Melenchon (19%). El socialista Hammon ha quedado en un malísimo quinto puesto: 6%.

Ministère de l' Interieur - Résultats Métropole et Outre-Mer 

Candidats	Voix
	Nombre	% des inscrits	% des exprimés
M. Nicolas DUPONT-AIGNAN	1 695 186	3,56	4,70
Mme Marine LE PEN	7 679 493	16,14	21,30
M. Emmanuel MACRON	8 657 326	18,19	24,01
M. Benoît HAMON	2 291 565	4,82	6,36
Mme Nathalie ARTHAUD	232 428	0,49	0,64
M. Philippe POUTOU	394 582	0,83	1,09
M. Jacques CHEMINADE	65 598	0,14	0,18
M. Jean LASSALLE	435 365	0,91	1,21
M. Jean-Luc MÉLENCHON	7 060 885	14,84	19,58
M. François ASSELINEAU	332 588	0,70	0,92
M. François FILLON	7 213 797	15,16	20,01
Total	36 058 813	75,78	100,00%

La elección ha mostrado divisones claras en la sociedad francesa. 

Por ejemplo, grandes ciudades (París, Lyon, Toulouse, Burdeos, Niza), a favor del liberal Macron y el gaullista Fillon; aunque con muy buen resultado del izquierdista Melenchon en varias. La gran excepción es Marsella y su tradición populista, ultra o izquierdista (Le Pen y Melenchon). En cambio, las  ciudades de provincias y pueblos, han votado a la ultra Le Pen y el izquierdista Melenchon. 

También se ha mostrado una clara división geográfica. Oeste y Sudoeste, a favor de Macron, además de Ile de France (París) y Rhòne Alpes (Lyon). Norte, parte del centro, Este y Mediterráneo, a favor de Le Pen.

Se rompe, pues, la tradición de cincuenta años de predominio gaullista y socialista. Pero reaparecen varias tradiciones francesas, quizá más antiguas. 

Vuelve, con fuerza, el centro izquierda liberal progresista, con conexiones socialdemócratas (los radicales de la Tercera y la Cuarta Repúblicas). 

Se mantiene / crece una soterrada corriente ultra derechista populista: Napoleón I, Napoleón III, Maurras y el Presidente Poincarè (en la Tercera República), el Mariscal Petain, Poujade (en la Cuarta República) ...   

Resucita una extrema izquierda, populista y anti-sistema. Los jacobinos, la Comuna, la extrema izquierda de los años 20, los omnipotentes comunistas de los años 40 y 50 ...

GÒTIC D' INFLUÈNCIA FLAMENCA.A CATALUNYA. S. XV. SEGONA MEITAT. LLUÍS DALMAU

A partir del segon terç del S. XV, València es converteix en capital econòmica i centre artístic de la Corona d' Aragó i Catalunya. Substitueix Barcelona, com gran port comercial amb les posessions catalano-aragoneses de Nàpols i Sicília, i amb Itàlia i la Mediterrània en general. 

A pesar de la importància italiana a València (i a la Corona, en general) a partir de 1430, la monarquia mira cap a França i Flandes. La influència flamenca a la pintura catalana té molt a veure amb l'encanteri dels reis catalano-aragonesos amb els poderosos (i semi-independents) Ducs de Borgonya. 

Encara s’ exporta pintura a Itàlia. Però té més importància l' intercanvi de pintors amb Flandes i la compra de pintura flamenca i la presència de pintors flamenc-borgonyons. S'imposa la visió naturalista dels pintors del Nord.

El Rei Alfons el Magnànim, la seva cort, els nobles i els grans comerciants (la "Biga" de Barcelona, per exemple) es deixen enlluernar per les grans corts del Nord d' Europa. 

Lluís Dalmau       1400 – 1460

Lluís Dalmau,  és el gran representant a la Corona d' Aragó d' aquest estil de pintura flamenca borgonyona. És el pintor de cambra d'Alfons el Magnànim i és escollit -com el millor dels pintors- per immortalitzar els consellers de la ciutat de Barcelona.

El Rei va enviar Dalmau a Flandes, el 1431, per contractar tapissers i organitzar tallers de tapisseria a València. Allà va conèixer al pintor Jan van Eyck, el gran renovador de la pintura als Països Baixos i Borgonya. Els seus Retaule de L' Adoració de l' Anyell Místic (1432, Catedral de Gant) i la Mare de Déu del Canonge Van der Paele (1436)  tenen forta influència sobre el Retaule dels Consellers de Dalmau.

El Consell de la Ciutat de Barcelona va contractar Dalmau, per que els retractès amb la Mare de Déu. La pintura és el punt àlgid de la pintura flamenca de la Corona d' Aragó. 

Lluís Dalmau. Mare de Déu dels Consellers. 1445. MNAC

Aquesta pintura és important. Per exemple, fa palesa la influència nòrdica, flamenca a la Corona d' Aragó i Catalunya. Els consellers, representants dels interessos dels grans comerciants (el partit de "la Biga"), se situen en la línia de la monarquia i els nobles, recolzant la pintura borgonyona. Ho fan, escollint un pintor valencià, perquè Barcelona i Catalunya estan en plena decadència. 

La influència borgonyona es veu clarament en aquests quadres de Jan van Eyck.

Jan Van Eyck. Retaule de l’ Adoració de l’ Agnell Místic. 1432. Catedral de Gant. 

Dalmau imita els àngels, la disposició general, la posició de la Mare de Déu, equivalent a la del Pantocràtor de van Eyck, l'aspecte general de la Verge, en cara i vestits ...

Jan Van Eyck. Retaule del Canonge Van der Paele. 1434. Museu Groninge Brugges

Dalmau imita la distribució general dels personatge a la taual, la posició de la Mare de Déu, l ' enquadrament, el drapejat ...

L’ últim terç del S. XV torna, amb Lluis Huguet, l' estil Gòtic Internacional, arrelat en la pintura tradicional de la Corona d'Aragó. Per exemple, el manteniment dels fons daurats. Tanmateix, Flandes manté certa influència en Huguet.

AUDITORI DE BARCELONA. TRIPLE CONCIERTO DE BEETHOVEN Y CONCIERTO PARA VIOLONCELO DE ELGAR

Programa de lujo en el Auditori de Barcelona. Sábado 22 Abril 2017. Concierto para Violoncelo y orquesta de Edward Elgar y Triple Concierto para Violín, Violoncelo y Piano y Orquesta de Ludwig van Beethoven.

Edward Elgar compuso el CONCIERTO PARA VIOLONCELO Y ORQUESTA en Mi menor, Op. 85, en 1919. Es una de sus obras más conocidas, piedra angular del repertorio para violoncelo.

Fue compuesto después de la Primera Guerra Mundial, momento en que su música había pasado de moda. El Concierto para Violoncelo para la reacción de Elgar al desastre de la guerra. Es contemplativo y elegíaco, como marcado por la Guerra Mundial.

La primera representación no tuvo éxito. Elgar (que la dirigió) y la orquesta tuvieron poco tiempo para ensayar. Su popularidad se disparó, en los años 60, a raíz de una grabación de Jacqueline du Pré.  

Beehtoven escribió el CONCIERTO PARA VIOLÍN, VIOLONCELO Y PIANO Y ORQUESTA en Do mayor, Op. 56, conocido como el Triple Concierto, en 1804 y 1805. Se estrenó "oficialmente" en 1808 en Viena,  con Beethoven al piano. 

Su biógrafo y discípulo Schindler escribió que Beehtoven compuso el Triple Concierto, para su pupilo el Archiduque Rodolfo de Austria, miembro de la familia imperial, más tarde Arzobispo de Olomuc y Cardenal. El Archiduque era un buen pianista. Está pensado para que el Archiduque, un buen pianista, tocase la parte de piano, vistosa y fácil, respaldado por los otros dos solistas (violín y violoncelo), más maduros. 

ELECCIONES PRESIDENCIALES FRANCESAS. MAÑANA PRIMERA VUELTA. ¿CUÁDRUPLE EMPATE?

ELECCIONES PRESIDENCIALES FRANCESAS. MAÑANA PRIMERA VUELTA. ¿CUÁDRUPLE EMPATE?

Quién lo hubiera dicho hace unos meses ....

La subida inicial de Le Pen (derecha nacionalista autoritaria) rompió el esquema de partidos clásicos (gaullistas y socialistas). Después, la subida de Macron (liberal de centro izquierda) eclipsó al socialista Hammon ...

Melenchon (izquierda populista / comunista) avanza, absorbiendo parte del voto socialista de Hammon y del populista de Le Pen. Amenaza al centro izquierda de Macron.

Ahora, el gaullista Fillon se recupera y amenaza a la derechista Le Pen ...

¿Cuándo se ha visto un empate a cuatro, como éste? ¿Qué significa la irrelevancia del candidato socialista?

GÒTIC INTERNACIONAL A CATALUNYA. S. XV. PRIMERA MEITAT. BERNAT MARTORELL

Bernat Martorell    1390 – 1452 va ser el gran succesor de Lluís Borrassà en l’ estil Gòtic Internacional, introduït a Catalunya per aquell.  

Martorell conserva la seva manca de fons i perspectiva. Però el supera en naturalisme, d’ influència flamenca, efectes de llum i sentit dramàtic de la narració.

Combina arcaisme goticista italià i realisme flamenc: el seu detallisme en composició i dibuix, que recorda als miniaturistes; naturalisme, a vegades dramatisme. Els cossos prenen volum. Els personatges tenen expressió humana i intensitat dramàtica. Més varietat de color, llums rasants, reflexos i ombres.

 

Anunciació. Bernat Martorell. 1432. Saltiri Ferial i Llibre d' Hores

Anunciació. Germans Limbourg. 1411. Llibre d’ Hores Duc de Berry.

Martorell va tenir el taller de retaules més important de tota Catalunya. Però va combinar els seus retaules, amb una exitosa carrera com miniaturista de llibres manuscrits religiosos.

A travès de les miniatures, va rebre la influència dels grans pintors de manuscrits religiosos francesos, borgonyons i flamencs. Al S. XV, el grans aristòcrates francesos contràven artistes, sobre tot flamencs, per que minièssin els seus manuscrits devocionals; especialment llibres d’ hores i salteris. Varen destacar els ducs de Borgonya, senyors pràcticament independents de l’ Est i el Nord de França (Borgonya) i els actuals Països Baixos i Bèlgica (Flandes). A la seva cort, es concentraren pintors flamencs de mansucrits i de taules.

Aquests pintors franco-flamencs varen combinar el seu gust pel detall i les escenes populars, el colorit i luxe de les corts medievals franceses i la elegància i composició italiana (a través de la cort papal d’ Avinyò).  

RETAULE DE SANT JORDI

Retaule de Sant Jordi - 1425 – Chicago Art Institute i Musée du Louvre

Martorell té una gama de colors més dolça que Borrassà i una més precisa descripció dels detalls,com els miniaturistes. Són evidents las afinitats amb la pintura amable y cortesana de Pisanello. Però amb influencia del naturalisme flamenc, especialment a les escenes bèliques i violentes dels laterals.

 Bernat Martorell. Retaule de Sant Jordi. 1425. Chicago Art Institute

Pisanello. Visió de Sant Eustaqui. 1436. National Gallery Londres

La influència flamenca potencia la cura pels acabats i les textures pictòriques. La preocupació pel detall i pels matisos pictòrics és típica de Bernat Martorell.

RETAULE DELS SANTS JOANS

Retaule dels Sants Joans. 1434. MNAC i Museu Diocesà de Tarragona

El tractament dels assumptes i dels personatges, és típc de miniaturista, com era Martorell. L' aparició de personatges populars, a escenes qüotidianes de la vida burgesa, mostra la progressiva influència de l'art flamenc.


Sant Joan Evangelsita escrivint i Sant Joan Baptista predicant. Escena d' interior "flamenca" i escena popular també "flamenca".

RETAULE DE SANT VICENÇ

Retaule de Sant Vicenç. 1438. MNAC

Clara influència franco-flamenca, en colors i dibuix i en l’ aparició de personatges populars i escenes de la vida diària.

RETAULE DE SANT PERE DE PÚBOL

Retaule St. Pere de Púbol. 1442. Museu d' Art de Girona

A mitjans del S. XV, el Gòtic Internacional entra en decadència. Els clients es preocupen pel luxe dels retaules: més grans, plens d’ or i de colors brillants. A mès, fugen de novetats. Aquest retaule reprodueix models gòtics antics, però vestits de personatges borgonyons.  

Per aquest motiu Martorell va crear un gran taller: per executar obres molt repetitives. Encara i això, Martorell va conservar la vivacitat narrativa d’ influència flamenca. 

RETAULE DE LA TRANSFIGURACIÓ

Bernat Martorell. Retaule de la Transfiguració. 1445. Catedral de Barcelona

Bernat Martorell. Retaule de la Transfiguració. 1445. Catedral de Barcelona. Temàtica quotidiana, d’ origen flamenc.