EXPOSICIÓ D'ART CATALÀ AL MNAC

Avui hem anat a l’exposició “Convidats d’ Honor”, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a Montjüic. És un recorregut, per obres d’artistes catalans, que estan a museus o col•leccions privades, arreu del món: des del Segle XII, passant pel gòtic, renaixement i barroc, fins al Segle XX. Ens ha agradat moltíssim; mai més es tornaran a veure juntes totes aquestes obres.

M’ha impressionat la Sala del Romànic, amb frescos del Pirineu comparables als del propi MNAC, o dos crucifixos tan imponents i ben conservats com la Majestat Batlló (també al MNAC), o un capitell del Mestre de Cabestany de Sant Pere de Rodes.

Encara més frapants són les sales del Segle XX. Una, amb un Picasso rosa al costat d’una gitana de Nonell -aquesta vegada verda, alegre i brillant- o una tauromàquia de Casas recentment adquirida pel MNAC i un Sunyer. Altra, amb el primer quadre surrealista de Dalí, TRES Mirós dels anys 20/30 i escultures de Pau Gargallo i Julio González.

En fi, una col•lecció espectacular. “Vaut le Voyage”.

Entre aquestes joies, a la Sala del Barroc, es troben tres pintures en diàleg: de Ribalta, Viladomat i Rigau. No cal que us els presenti.

Francesc Ribalta, pintor de l´últim renaixement valencià. Va viure a Itàlia i estava molt influït pels caravaggistes napolitans. L’ obra és un crucifix, amb figures. Característica pintura de gran format i qualitat, encarregada per a un convent o església.

Jacint Rigau, pintor català de Perpinyà. Va saltar a la fama a començaments del Segle XVIII a París, com a retratista de burgesos, intel•lectuals i aristòcrates. S’exposa un autoretrat, amb el pintor vestit a la moderna.

Antoni de Viladomat, pintor català de Barcelona. És una mica més jove: va viure a la primera meitat del Segle XVIII. La pintura és una escena religiosa catòlica: Jesús ensenya als doctors.

M’he dedicat a comparar què sortia en aquella època de Barcelona i de Perpinyà.

De Barcelona, surt el quadre de Viladomat. Gran qualitat pictòrica, amb una factura tradicional. Un tema antic, repetit, tòpic catòlic. Jesús està “donant la lliçó”, com l’Església; i les figures dels doctors semblen extretes d’un quadre de Ribalta, de feia 100 anys !

En canvi, de Perpinyà -és a dir, de París-, surt l’ autoretrat de Rigau. L’afirmació de la persona individual, del burgès -és l’època de Molière- amb una pinzellada moderna; i el personatge és contemporani, vestit a la moda de l’època.

No puc evitar pensar, amb malenconia, que de Perpinyà i Barcelona no surten -o no sortien?- les mateixes coses. Un és el futur: les noves classes, les noves tendències. L’altre, el conservadorisme en les tècniques i els temes.